ELS ESPAIS

Els espais de La Prèvia són punts d'origen medieval

Plaça de la Pietat i

Església

A l’època medieval, la plaça, anomenada llavors “de la Quintana”, va quedar dividida entre els drets del bisbe i els drets dels senyors de Montcada. D’aquesta divisió en va resultar la plaça Codina i la Plaça Montcada. És un punt de confluència al llarg de totes les èpoques: romana, visigoda, medieval i barroca. Segons una referència documental del 1098, en aquest espai es celebrava el mercat de la Quintana els dimarts, dijous i divendres. Aquest està documentat fins al segle XIV. 

Pel que fa a l’església, el lloc on es va erigir ha estat un centre de culte continuat. Segons la tradició, al 1050 s’hi van trobar les relíquies de Sant Llucià i de Sant Marcià, patrons històrics de la ciutat de Vic. Sembla ser, doncs, que a partir de la troballa, al segle XI s’hi construí l’església de Sant Sadurní, la portalada de la qual encara es conserva al mur Oest. El 1427 el Consell de la partida de Montcada decidí reformar la capella que havia estat malmesa pels terratrèmols. Fou el 1454 quan es començaren les obres de la nova església, dedicada a la Mare de Déu de la Pietat i comunicada a la de Sant Sadurní per mitjà d’una gran arcada.

MEV (Museu d'Art

Medieval)

El MEV, Museu d’Art Medieval és un arc de connexió entre el passat medieval i el món actual. Conté obres excepcionals del romànic i del gòtic català que expliquen com era la vida a l’edat mitjana; des dels frontals d’altar romànics de pintura sobre fusta als grans retaules gòtics, al MEV hi trobem un munt de detalls que ens ajuden a entendre com vivien els nostres avantpassats en el nostre territori.

Catedral

No sabem amb precisió on va tenir la primera seu la diòcesi d’Osona, documentada des de l’any 516.  Antigament s’opinava que la primera església s’havia instal·lat al temple romà o ben a prop; darrerament s’ha proposat que podria haver-se trobat en el lloc de l’actual convent de Santa Teresa.

Després de la conquesta cristiana, entre el 879 i 888, s’erigí una nova catedral al raval o “vicus Ausonae”, que és la que va fixar l’emplaçament de les dues construccions posteriors. La segona catedral fou començada a construir a partir de 1018 pel bisbe i abat Oliba, i fou consagrada el 1038. En resta el campanar, acabat de construir pels volts de 1064, i la cripta.

Jazz Cava: 

La Muralla vigatana

Aquest espai, avui soterrat, originàriament era un espai obert i formava part de l’estructura funcional de la muralla. Normalment les muralles tenien un mur el gruix del qual depenia segons el lloc on estaven construïdes. En el cas de Vic, corresponia a una cana (aprox 1,5m). A l’intradós d’aquest mur hi havia el pas de muralla, que era un camí que hi donava la volta paral·lela.

Per entendre l’espai de la Jazz Cava i la muralla cal passar abans per l’evolució de la societat vigatana. Situats a ple s. X, la ciutat de Vic estava en ple procés de repoblació i formació del comtat d’Osona. El desenvolupament urbà es va anar estenent amb una xarxa de carrers i places adaptats a la configuració del terreny. Moltes de les cases eren de planta baixa i tenien hort o patis annexos. 

Aquest conjunt urbà en evolució constant es va anar formant al llarg de tres segles, fins que al s. XII es va consolidar amb el perímetre emmurallat de defensa, guarnit amb algunes torres i amb escassos portals, que de nit es tancaven. Els ravals es van començar a formar a l’exterior de les muralles i annexats a les vores dels camins que sortien de les muralles.

L'any 1368, Pere III posa disposicions per fortificar les ciutats davant la possibilitat d’un atac degut a les complicacions bèl·liques del context històric. En el cas de Vic, es va demanar que es procedís immediatament a millorar les condicions de defensa de les muralles, que estaven molt envellides i amb moltes obertures.

Fortificació de la ciutat: La fortificació s’executa en diferents fases.

Enderroc de les cases adherides a la muralla del s.XII fins a deixar un espai corredor de 17 pams (aprox. 3.4m.) d'amplada a l'interior. Les cases que es trobaven a la part exterior de la muralla, havien de deixar 20 canes (aprox. 30m.) a l'altra banda del fossar que havia de tenir una amplada de 40 pams (8m aprox.) i 24 pams de profunditat (4,8m aprox.)

1a operació d'emergència: Continuar la renovació de totes les muralles començant per la construcció de dues torres amb sageteres a la part exterior dels portals de Manlleu, Malloles, Pont de Queralt, Santa Eulàlia; i només una torre a la resta de portals semblants a la dels Montcada construïda el 1336.

2a operació d'emergència: Construir unes torres semblants repartides a tota la muralla, a una distància de 20 canes l'una de l'altra (30m aprox.). Entre torre i torre s'havia de substituir el pany vell de la muralla per un de nou d'una cana de gruix. Les torres sobresortirien dues canes enfora i 20 pams per damunt de la muralla. Els merlets eren de 7 pams d'amplada per 6 d'alçada, i distanciats entre 8 i 9 pams.

El que avui és la Jazz Cava quedava al costat del portal de Santa Eulàlia, que el 1775 va desaparèixer i només en va quedar una part corresponent a la torre poligonal, encara visible.

Més endavant, amb la ciutat més desenvolupada tan dins com fora muralles, l'any 1655 Joan Josep d'Àustria va posar unes disposicions dràstiques en les que va fer enderrocar tots els ravals i les cases que tocaven la muralla per tal de fortificar novament la ciutat. L'enderroc de tot aquestes construccions va donar lloc a la construcció de les Rambles. A partir del 1694, les muralles van quedar desafectades per la seva inutilitat. 

I és dins del context de transformació barroca i esplendor de la ciutat que grans terratinents transformen les cases tradicionals creant palaus i grans casalots, molts d’ells al costat de les muralles, elevant els seus jardins fins al primer pis, utilitzant les muralles de contenció. És el cas de l’espai de la Jazz Cava que, a banda de ser una antiga quadra, es troba sota el jardí de la casa Parrella, una de les cases-palau més importants de la ciutat. La Jazz Cava es va inaugurar com a espai dedicat a la música l'any 1993. 

Palau dels Montcada i 

Temple Romà

El palau dels Montcada va ser erigit el segle XI, quan aquest poderós llinatge es va instal·lar a Vic. El 878 el comte Guifré el Pilós havia iniciat la repoblació del territori i damunt les runes de la vella ciutat havia instal·lat la torre comtal, en el lloc més alt del nucli, sobre els murs de l’antic Temple Romà.

Els romans, en fundar Auso, van aixecar el temple a la part més alta de la ciutat a finals del segle I dC i a inicis del II dC. Tal i com explica Josep M. Vila, l’aprofitament sistemàtic de les estructures al llarg de l’edat mitjana i les reformes posteriors han causat que el Temple Romà sigui gairebé l’únic vestigi arquitectònic conservat in situ. 

Ja en l’època visigòtica es coneix l’existència d’un bisbat a la ciutat d’Auso que segurament deuria aprofitar el temple, que ja havia perdut el seu ús original i que s’emprava com a torre. Aquesta és la torre que se suposa que es va utilitzar com a primera torre comtal de la repoblació de Guifré el Pilós i que, a més d’una funció defensiva, devia ser, també, la residència dels vescomtes d’Osona. 

Arran d’una crisi de descendència familiar dels vescomtes d’Osona, el castell es deuria acabar venent, fins acabar a les mans dels senyors de Montcada. És en aquet moment que es construeix el palau aprofitant les parets de l’antic temple romà. La cel·la del temple queda com a pati interior del palau i es construeix al seu voltant.

En aquell moment el palau constava de planta baixa i un pis, amb una planta pràcticament quadrada. A l’espai central de l’antic temple, hi havia l’escala senyorial que pujava al pis superior. Aquest primer pis estava format per una volta i la coberta, amb bigues de fusta.

El 1450 amb la reunificació de les dues partides de la ciutat, el comte Foix va vendre el castell i la resta de propietats al rei Alfons IV, que va disposar que el castell dels Montcada fos residència del veguer d’Osona, i que a part de castell també estigués destinat a presó, escrivania reial i consistori de les cúria reials. Més endavant, el 1472, també va passar a ser graner o pallol.

Tal i com explica Josep M. Vila, en aquest moment de canvis d’usos segurament és quan es va fer una reforma important a l’edifici i quan, suposadament, es va fer la construcció del segon pis, corresponent al pis dels arcs actuals. Això deuria comportar el desmuntatge de la coberta medieval del castell, la construcció d’una nova volta i la nova coberta, segurament de doble vessant amb encavallades de fusta. Aquest nou espai del segon pis, segurament estava caracteritzat per una galeria correguda d’arcs de mig punt adovellats al llarg de les quatre façanes del castell. 

A partir del segle XVI, el Palau va passar a ser exclusivament presó i graner ja que la residència del Veguer, la cúria i l’escrivania, es van traslladar a la Casa Clariana. A partir d’aquet moment es fan petites reformes i reparacions per assegurar la seguretat de la presó i impedir la fuga de presos. El 1786 es van fer unes reformes a la coberta en la que es deurien treure les restes de merlets i part de la galeria de les arcades.

El 1859 es va construir la nova presó, i per tant l’edifici del palau o presó vella va quedar buit i en abandó, fins que el 1880 es va vendre el vell edifici per enderrocar-lo i fer-hi nous habitatges. Quan es van iniciar les obres d’enderroc, el mestre d’obres Josep Anton Torner s’havia compromès amb Serra i Campdelacreu a avisar-lo si trobava vestigis d’un temple romà, i així va ser: el maig del 1882 Torner va avisar després d’haver localitzat grans carreus.

Amb la descoberta de l’antic temple romà, es van iniciar els treballs de restauració i reconstrucció entre el 1883-1901. Es van refer els murs de la cel·la, la teulada i l’escalinata amb els diferents elements que s’havien trobat.

La recuperació del temple va suposar l’enderroc parcial del Palau, que són les restes que avui existeixen. 

L'Albergueria

A l’època medieval, el carrer de l’Albergueria era un carreró dins la jurisdicció eclesiàstica de la ciutat, formant part del conjunt d’estructures urbanístiques que envolten la catedral. Entre els edificis del carrer destaca el de l’Albergueria, construït el segle XI. Originalment, el carreró comunicava amb el claustre romànic, però quan s’edificà el claustre gòtic damunt del romànic es tancà el passatge.

La primera institució benèfica i hospitalària de la ciutat és l’hospital annex a la catedral, conegut a la baixa edat mitjana com l’Albergueria. Consta documentada des dels volts del 1080, però evidentment ja existia des de l’organització de la diòcesi i canònica de Vic.

Casa Pratdesaba i 

Carrer de l'Escola

Aquest edifici es situa al bell mig del centre històric, al carrer de l’Escola; prop de la catedral, que és un dels nuclis generadors de la ciutat. També prop de l’eix que formen el carrer de la Ramada, el carrer Sant Miquel Arcàngel i el carrer Dues Soles: l’antiga via Strata Francisca que passava per l’interior de la ciutat. 

Previ a aquest edifici hi ha moltes capes, ja que el carrer de l’Escola és un dels més vells de Vic: va néixer a mesura que es formava la ciutat entre la catedral, el castell dels Montcada i el Mercadal. 

El carrer de l’Escola anteriorment s’anomenava carrer d’en Bergadà o d’en Malla. El que li va donar aquest nom va ser la construcció d’una escola d’ensenyament mitjà del municipi, amb acord de l’església, que és qui hi donava classes. 

Entre els s. IX i XIII, l’Església, a través de l’escola catedralícia, va ser qui va promoure els estudis a la ciutat. Més endavant, i al llarg de l’Edat Mitjana, hi va haver un interès del municipi d’acostar-se a l’escola de la Catedral. Inicialment només era una col·laboració econòmica, i mica en mica, l’apropament es va fer més evident. A partir del s.XV, el municipi ja no només hi participa econòmicament sinó que també hi col·labora en la designació dels mestres.

I finalment és el 9 d’octubre de 1506 que els consellers vigatans fan la compra d’unes cases mig aterrades ubicades al final del carrer Bergadà o d’en Malla –entre elles l’actual Casa Pratdesaba– per reconstruir-les i utilitzar-les com a escola. Les obres es van acabar el 1573 i el 1599 es va concedir el privilegi d’Universitat Literària, que duraria fins el 1717.

Sala Gòtica (Casa

Convalescència) i

Hospitals Vigatans

Aquesta sala gòtica era una de les sales de malalts de l’Antic Hospital de la Santa Creu. De fet, el propi Hospital de la Santa Creu, fundat per Ramon de Terrades el 1348, és la culminació d’una inquietud històrica per l’atenció sanitària de Vic i de la comarca d’Osona que ja feia segles que durava.

La primera institució benèfica i hospitalària documentada a la ciutat va ser l’albergueria de la catedral, documentada ja el 1060. Un altre hospital vigatà va ser el de Sant Jaume, conegut com l’hospital dels llebrosos o leprosos, del qual encara en queda la capella unida a una casa particular. Es va fundar a inicis del segle XIII sobre la via d’entrada a la ciutat des de Barcelona, al final del carrer de Sant Francesc. I sobre aquesta mateixa via d’entrada a Vic i prop del pont de Queralt, Arnau de Cloquer va fundar el 1217 un hospital de pelegrins conegut com l’hospital d’en Cloquer o de Sant Bartomeu, a qui estava dedicada la seva capella.

El 1274 el rei Jaume I ordena l’entrada a la ciutat, des de Barcelona pel carrer Sant Pere, en lloc del Carrer Sant Francesc. A partir d’aquest moment el carrer Sant Pere passa a ser l’entrada important a Vic amb trànsit de traginers i de bestiar. És per aquest motiu que, el 1348, quan Ramon de Terrades deixa en testament la major part dels seus béns per fundar un hospital a Vic, aquest Hospital es funda al cap del carrer Sant Pere, la via més concorreguda, just abans del Portal de Malloles de la Muralla.

La quantitat destinada a la fundació d’aquest nou hospital eren 600 lliures, amb les quals, per desig del fundador, s’havien de construir dues cases al carrer Sant Pere davant l’església de Santa Margarida (més endavant substituïda per l’església dels Trinitaris). Les cases havien de tenir, cada una, tres arcs de pedra de llargada per ser destinades una als homes i l’altra a les dones, amb capacitat per a dotze llits cadascuna.

Tot i l’entrada de nous llegats i donatius les obres van avançar lentament per falta de mà d’obra i no es van acabar fins el 1384, que és quan l’hospital va entrar en funcions. El 1441 es va ampliar el recinte amb una capella, donant culte a la Santa Creu, fet que li va donar el nom.

A partir d’aquest moment, es documenten modificacions al llarg del segle XVI: el 1525 el Patronat de l’hospital sol·licita ajut per realitzar reformes i el 1538 comencen les obres de l’edifici. L’estructura inicial és modificada entre el 1549 i 1577. És dins d’aquestes reformes que es devia construir aquesta sala gòtica seguint exemples d’altres referències hospitalàries d’arreu, com la de Barcelona.

Plaça Gaudí i

carrers adjacents

Aquesta plaça no és una plaça històrica sinó que és fruit de l’enderroc el s.XX d’antigues cases –algunes d’elles amb vestigis medievals– amb l’objectiu de sanejar i airejar els carrerons estrets del centre històric amb falta de sol. Les antigues cases s’havien construït al costat del camí d’entrada a la ciutat, l’antic camí ramader, d’aquí li ve el nom el carrer de la Ramada.

Quan la ciutat es va consolidar i va fer tancar el conjunt urbà amb una muralla inicial, el camí ramader es va consolidar a partir d’un dels portals d’entrada: el portal de Malloles. Més endavant va donar lloc al carrer Sant Pere.

Aquest portal va a passar a ser el principal de la ciutat des que el 1274 el rei Jaume I ordena l’entrada a la ciutat, des de Barcelona, pel carrer Sant Pere, en lloc del Carrer Sant Francesc. El carrer de la Ramada aviat es va convertir amb un carrer de menestralia i de residències canonicals, amb la popularitat i reputació que comportava el trànsit de traginers i de bestiar.

Tot i així, no hi va haver cases senyorials fins a finals del s. XVIII quan la ciutat es troba en plena esplendor. Malgrat ser una de les vies principals, els viatjants que passaven pel carrer de la Ramada el descriuen com un espai brut i insalubre. No és d’estranyar, perquè llavors no existia el clavegueram i tots els carrers que venien de la plaça desembocaven al carrer de la Ramada.

De fet, els carrers que envolten la Plaça Gaudí tenen noms relacionats amb la presència de l’aigua: C/ de la Riera, C/ del Pont, C/ dels Arcs o C/ de les Basses. Precisament el nom del carrer de les Basses era per la presència d’unes basses, segurament formades per l’escorrentia d’aigua de pluja del carrer de la Riera, i que s’utilitzaven per l’abeurament del bestiar i dels corrals. Més endavant, quan es van anar construint cases i es van anar formant els diferents carrers, semblaria que aquestes basses, ja més contingudes en recintes, les podrien haver utilitzat ferrers o forjadors.

A finals del segle XX, es va produir l’enderroc de l’illa de cases per formar la plaça i el 2009 es van realitzar prospeccions arqueològiques en les que es va poder aportar més informació sobre l’ús i l’origen de cada una de les cases. 

El nom de Plaça Gaudí es deu a la commemoració de l’arquitecte Antoni Gaudí, que va dissenyar unes faroles per la Plaça Major amb motiu del centenari de Jaume Balmes l'any 1910 i que, posteriorment, es van treure.

Plaça de Malla

Convent: El número 3 de la plaça de Malla és una antiga casa senyorial fruit de la unificació de diverses finques amb un pati central i amb façana al jardí sobre la muralla. Té estructura tradicional de parets portants i coberta inclinada a vàries vessants de coberta plana. Es poden trobar referències de traces des del segle XIII i XIV. El convent de Santa Clara, abans Santa Clara Vella, s’hi traslladà posteriorment. 

Call jueu: Al final del segle XIII, en aquests i altres carrers propers, que avui han desaparegut, s’hi van establir algunes famílies jueves. Se sap que hi havia una sinagoga i una escola i que tenien una activitat molt intensa com a prestadors, tot i que no van arribar a formar mai una comunitat forta.